Miscel·lània

Espai de reflexió on tot hi cap si hi ha una bici pel mig...

Per a començar, un tema que pot semblar trivial però que de ben segur ha estat motiu de més d'una reflexió.  Sobre el cagar se n'ha escrit moltíssim i des de diferents perspectives. Com ja sabeu aquest blog va de bicis així que les consideracions, les reflexions i les curiositats relacionades amb l'art del cagar he intentat aplicar-les al món de la btt. No en va, més d'un ciclista s'haurà trobat en el mal tràngol d'haver d'aturar-se sobtadament per un mal de ventre d'aquells que et regiren els budells i et desencaixen la cara, i el que és més fotut, d'aquells que no perdonen i deixen rastre. 

Només per això ja val la pena escriure i reflexionar sobre aquest tema. Desitjo doncs que aquesta modesta aportació sigui d'utilitat per als qui hagin de baixar "cagant llets" de la bici i trobar un racó "a tota merda". Per a la resta, els qui tenen la sort de poder seure tranquil·lament en un WC, els convido igualment a llegir aquest post. Segurament riuran mentre cagaran, dos conceptes oposats i aparentment difícils de conciliar doncs la saviesa popular ha atribuït aquesta facultat a un altre òrgan -"es va pixar de riure"- mentre que al cul se li ha reservat un paper més degradant i més angoixós. Pensem quan diem, per exemple, "es va cagar de por" o fulano o mengano "és un cagat".

D'aquí el títol d'aquest primer post:

Cagar a la muntanya(1ª part): consideracions generals (juny 2015)

Comencem per un formalisme del tot necessari per a introduir-nos en l'objecte d'aquest estudi. Iniciava aquest post amb la descripció d'una situació compromesa i que he anomenat gràficament com a "un mal de ventre sobtat que et regira els budells i et fa desencaixar la cara". Aquesta descripció respon al significat dels termes retorçó o retortilló i també resultaria igualment vàlida per a definir altres expressions més conegudes com a "recargolaments d'estómac", "recargolaments de ventre" o quan diem "se'm regira la panxa", etc. En castellà en diríem apretón de tripas o retortijón, en anglès stomach cramp i en francès épreintes. Els alemanys són complicats fins i tot per això, però més o menys en dirien "Wenn du unbedingt kacken musst".

Aquesta varietat d'expressions serveix per a referir-nos al que, des d'un punt de vista tècnic, anomenaríem un còlic intestinal: contraccions espasmòdiques de la musculatura de la paret intestinal que poden anar acompanyades de diarrea. Dit i fet, el resultat és el mateix, és a dir, unes ganes de cagar brutals, impossibles de contenir. La reacció immediata i quasi instintiva és la de contraure les natges per a que no se'ns escapi ni un sol llepet.  La conseqüència lògica és que se'ns reconeixerà fàcilment per la cara de circumstàncies que posarem, a mig camí entre l'agonia i la desesperació (si, aquella que ens queda quan hem de prémer els llavis i aclucar els ulls cada cop que en contenim les ganes).  Si aquesta situació ja és prou indigna de per si, ara imagineu-vos quina tragèdia si ens sorprèn a sobre la bici i enmig del no res. O reaccionem ràpid o ja podem buscar una bona excusa per a explicar a casa com és que hem perdut el culotte.

Fins aquí la definició, anem ara a les causes. Podem parlar d'una reacció simptomàtica per la intolerància a certs aliments, per problemes digestius o fins i tot com a conseqüència d'episodis d'ansietat. Per als ciclistes caldrà valorar altres causes tals com l'excessiva calor o bé quan es tracta senzillament d'una infecció parasitària (giardiasis). Alerta doncs a pedalar a ple sol o a omplir els bidons a rierols o fonts d'aigua sense tractar. Ara bé, pel davant de protozous i d'altres infortunis, la causa més estesa té a veure amb Murphy i les seves putes lleis. No falla, n'hi ha prou perquè ens haguem vestit (culotte, maillot, manguitos, jaqueta, guants, "braga" i casc) i que arrenquem a pedalar perquè aparegui la inoportuna fatalitat.

Arribats a aquest punt, convé mantenir la calma i anar amb compte alhora d'expressar les nostres emocions. Si ens trobem sols, serà inevitable que se'ns escapi una grolleria del tipus "me cago en Déu" però si és un d'aquells dies que hem quedat per a pedalar amb amics o amigues, el més elegant serà adoptar una conducta políticament correcta i expressar la nostra sorpresa amb alguns dels eufemismes que venen al cas: caso en déna, casum seuna, me caso en l'olla, etc.

Ja podem preveure doncs quin serà el pas següent: excusar-se i trobar un lloc on alleujar les nostres preocupacions. Quina serà la millor manera de dir-ho sense perdre la dignitat? L'acció de cagar no sempre ha estat un tema tabú i del qual ens avergonyeix parlar. Els romans, per exemple, amb el seu innegable sentit pràctic feien servir els serveis públics, les latrines o foricae com un lloc on establir relacions socials i tancar els seus negocis. El que no queda clar és si els acords se signaven allà mateix entre flatulències o si bé anaven de pet a cal notari. Així doncs, el cagar, com el menjar, eren actes socialitzadors. Està clar, que amb els pas dels anys, el primer a adquirit un rang superior, fins i tot s'ha elevat a categories de prestigi, mentre que el cagar, per contra, s'ha devaluat socialment fins a convertir-se en un acte íntim, que ens avergonyeix i que amaguem. Hi ha pitjor traïdoria en aquest món que un pet silenciós?

Una visió antropològica del cagar ens conduiria a dues corrents de pensament amb posicions ben diferents: la primera, considera el cagar com un acte depenent i necessari per a sobreviure, sense cap mena d'atractiu i que ens esclavitza a diari (visió gens compartida pels qui pateixen restrenyiment). Aquest corrent respon doncs a l'escepticisme escatològic. Hi ha en canvi, qui sosté que el plaer que produeix una bona cagada és tal que equivaldria a una mena d'acte d'onanisme biològic. Els defensors d'aquest plantejament s'inclourien dins el corrent de l'erotisme excrementalista.

Bé, tornem a reprendre el fil de les excuses. Els eufemismes tornaran a ser un bon recurs per a sortir del pas amb elegància i sense que això sigui motiu de les més diverses conyes i burletes dels nostres companys de sortida. Amb un "jo paro, que he de fer necessitats" n'hi hauria d'haver prou. Contràriament, si deixem anar un "jo paro, que he d'evacuar" pot resultar cursi o un pel freaky i ja podem picar de peus a que desfermarà tota classe de comentaris, cap d'ells respectables. Anar a "posar un fax" quedaria fora de context (som a la muntanya, no a l'oficina) així que potser seria més adequat "anar a plantar un pi". És clar que, donada la situació d'angoixa intestinal  i d'emergència biològica sempre ens podem decidir in extremis per desemmascarar la pura veritat i expressar un lacònic "me'n vaig a cagar". 

En funció dels comentaris rebuts, la resposta serà òbvia: "aneu a la merda" o "aneu a cagar". Si volguéssim ser un pel més precisos podríem afegir un complement circumstancial de lloc -"aneu a cagar al riu"- o bé un complement de mode -"aneu a la merda en fila d'un"-. Si el que busquem és donar un punt d'èmfasi podem recórrer a l'adjectivació i deixar un "aneu a la puta merda", expressió que gairebé tothom coneix i que, encara que ningú la sap situar geogràficament, se suposa que és refereix a un lloc que queda molt lluny.

També és cert que podríem jugar a despistar i treure'ns de la màniga un "escolteu nois, jo paro que vaig a fer quatre fotos, aneu tirant que ja us atraparé". Opció gens recomanable pels riscos que comporta, en primer lloc, perquè podem crear un estat de desconcert generalitzat si es constata que el lloc que hem triat per a dir-ho no té cap encant i, sobre tot perquè correm un gran risc: que la penya se'ns apunti a fer fotos. Les selfies delataran la nostra impostura per a sempre més.

Cagar a la muntanya(2ª part): avantatges i inconvenients (juny 2015)

Fetes les consideracions prèvies ocupem-nos ara de les qüestions més pràctiques. Quin és el millor indret?  On deixem la bici? Quina és la millor posició? Quines opcions tenim si no portem paper? Què fem amb tota la pasterada?

Està clar que els elements bàsics que defineixen el retortilló són dos: manca de previsió i incontinència. Es tracta doncs d'una causa de força major que ens eximeix de tota responsabilitat en no poder triar ni el moment ni el lloc. De tota manera, per molta urgència que hi hagi, resultaria francament insolidari posar-se a cagar als quatre vents. Pensem en els companys que venen al darrera o en qualsevol altre transeünt (excursionistes, boletaires, caçadors...) que ens podem trobar pel camí. De ben segur que ens agrairan de per vida el fet d'haver-los estalviat una visió in fraganti de la nostra rereguarda.

Queda clar que hem de trobar un lloc on poder atrinxerar-nos i al mateix temps disposar d'un camp visual suficient com per a mantenir el control de la situació. Si l'emergència ha estat d'un calibre tal que no hem tingut cap altra opció que deixar la bici enmig del camí, de la pista o del corriol el millor serà no allunyar-se massa. Penjar un cartell al manillar - "no sigueu cabrons i deixeu-me cagar tranquil"- seria un altra possibilitat encara que l'opció més segura serà posar un cadenat. 

Si la cosa no ve de dos minuts paga la pena perdre un moment en trobar l'orientació més adequada. Hi ha qui diu que és més saludable cagar a solana que no pas a obaga. No he trobat cap estudi que relacioni l'efecte de les radiacions solars sobre la satisfacció final que produeix una bona cagada. Tampoc n'he vist cap que demostri el contrari, és a dir, que cagar a l'ombra pugui ser contraproduent. 

Anem a la posició. Ja anticipo que difícilment podrem harmonitzar efectivitat i confortabilitat. La situació en què ens trobem és d'autèntic infortuni, de desesperació i amb altes probabilitats de convertir-se en degradant si som enxampats així que és un mal moment per a treure revistes, fer sudokus o reflexionar sobre com ens passa la vida pel davant mentre caguem.

La posició més recomanada és la gatzoneta, en castellà cuclillas. Objectivament, aquesta posició és més natural que la tradicional (seure sobre el WC) en tant que facilita els moviments peristàltics del còlon i del recte sense haver de fer pràcticament cap esforç, de manera que la evacuació serà més completa. 

La veritat és que, enmig de la natura, tampoc tenim massa opcions per a triar així que el punt més important d'aquest apartat serà el de definir-nos si ens trobem en el grup dels equilibristes o bé entre els maldestres. 

Vagi pel davant la meva admiració per als primers. Conjugar equilibri, concentració, esforç, coordinació muscular, potència pélvica i centre de gravetat ja requereix de per si tot un tractat d'habilitats. Si a més afegim la tensió ambiental i l'estat de vigília per a no ser enxampats amb el cul a l'aire demostrarem una destresa fora de mida. Ara bé, el veritable  high level del ciclista-caganer és per a qui aconsegueix fer tot això sense treure's el culotte i sense necessitat d'un punt de recolzament. Aquest nivell de perícia només està reservat per a uns pocs professionals en la matèria.

Ja hem defecat. No ens espantem. Tot allò és nostre. Segurament el que hem fet respon al tipus núm. 6 i 7 de l'escala d'excrements de Bristol, és a dir, de tipus diarreica. L'expressió popular també té reservada tot un ventall de mots per a designar els excrements segons el tamany, la textura i la forma: merda, cagarro, cagalló, tifa, pastís, plasta, trunyo, tova, etc. De totes aquestes, cagarada o tifa seran els termes que millor s'aproximaran al desfet que hem provocat.

Hi ha autors que defensen que la cagada, perquè sigui del tot sostenible, s'ha de soterrar dins un forat d'uns 20 cm aprox. de fondària. Fonamentalment, hi trobo dos grans inconvenients. El primer, hauriem d'afegir un pala plegable al nostre equipament. A banda de l'increment de pes (entre 200 gr i 1,5 kg) cal afegir la dificultat per a carregar-la sobre la bici. El segon inconvenient té a veure amb el que he escrit abans sobre la posició. Si a més a més de les dificultats esmentades per a mantenir l'equilibri resulta que hem de col·locar el pompis sobre el forat i fer punteria, més que una cagada ecològica el que farem serà un exercici de funambulisme de supervivència amb els pantalons baixats.

Si no portem pala o ens ha donat temps a fer el forat pels capricis del retortilló, tapar o cobrir el regalet que hem deixat amb fulles, pedres o sorra serà tot un acte de decència i solidaritat. A més de contribuir a un procés de degradació natural, també fomentarem la pau espiritual ja que els nostres parents no seran invocats en va en el cas que algú trepitgi merda.

Penseu que els efectes d'una trepitjar un tifa tova són terribles. Si bé és veritat que en un primer moment la merda s'enganxa als tacs dels pneumàtics, el moviment circular de les rodes i la força centrífuga s'encarregaran d'escampar-la en totes direccions (d'aquí l'ús metafòric de l'efecte ventilador). Si l'hem trepitjada amb la roda del darrera, el més provable és que algun bocinet se'ns enganxi a l'esquena del maillot. Si a més, això ens passa en un d'aquells dies en què ens trobem forts i pedalem els primers, el caos que podem causar a tots els companys del darrera pot ser considerable. La veritable desgràcia ve quan no l'hem pogut esquivar i l'hem trepitjat amb la roda del davant. En aquests casos és molt recomanable pedalar amb la boca tancada i portar unes ulleres de recanvi.

La darrera qüestió per a abordar té a veure també amb la conservació del medi ambient. Són molts els ciclistes previsors que duen un paquet de mocadors de paper tipus kleenex o senzillament un rotllo de paper higiènic. El dilema es planteja quan hem de decidir que n'hem de fer una vegada els hem fet servir. Si som dels que confiem en l'eficàcia i l'autosuficiència dels ecosistemes agafarem un branquilló o un bastonet, farem un petit forat i soterrarem tot el que n'hàgim utilitzat. Ara ja no ens apreta cap presa així que paga la pena dedicar-hi dos minuts. Els coleòpters copròfags i altres bèsties ens ajudaran a completar un procés de degradació natural, que en el cas del paper higiènic s'estima que dura un període de cinc dies. Si pel contrari som dels que no fem cap mena d'excepció i ens ho enduem tot a casa, es recomana fer-ho dins d'una bossa de plàstic, tipus congelats, amb tancament hermètic. Qualsevol altra opció que no garanteixi l'aïllament visual i la percepció olfactiva serà motiu de discòrdia i acabarà amb l'esperit de germanor de qualsevol grup ciclista.

Compte amb els experiments estranys. La imprudència d'un turista, obsessionat per a eliminar el seu rastre, va acabar amb un del incendis més importants que hi ha hagut mai a Xile, l'incendi forestal de Torres del Paine de 2011.

A banda dels xinesos, que ja feien servir el paper des de l'antiguitat, moltes cultures han fet servir l'aigua com a sistema de neteja. Els romans utilitzaven una mena d'escombreta per a netejar-se a les latrines. Després eren els esclaus qui les netejaven. Altres cultures, fins i tot a l'actualitat, es deixen d'hòsties i utilitzen mans i aigua. Això explicaria el per què se saluden amb la ma esquerra. Des d'aquesta perspectiva, agafar el bidó de la nostra bici i dirigir un raig d'aigua podria ser una alternativa vàlida al paper. Resta a la nostra elecció si per aquesta activitat ens valdrem per si sols o si sol·licitarem la col·laboració d'un company.

En el pitjor dels escenaris, si no hem parat atenció a portar paper i se'ns ha acabat l'aigua, sempre ens quedarà l'opció de fer servir la fullaraca o les pedres. Pensem però que la superfície de les fulles conté molts microorganismes i que les pedres, per molt dures que siguin, sempre deixen anar petits fragments arenosos. Aquests dos factors seran vitals per a entendre el per què de la picor al cul, fenomen ineludiblement associat amb el cagar a la muntanya.

10 curiositats sobre la bicicleta:

1. Dia en què se celebra el día mundial de la bicicleta: 19 d'abril.